Imperial Tàrraco

L'any 218. a.n.e, els romans van crear el seu primer assentament estable a la Península Ibèrica, que rep el seu nom del flumen Iberus o riu Ebre.
A la vora o sobre un assentament íber anomenat Kasse o Kesse, els romans van crear un campament militar, amb la típica planta rectangular, per tallar els atacs cartaginesos en la segona Guerra Púnica.
Tàrraco es va convertir en un assentament permanent i els romans van fer les construccions típiques de la seua arquitectura. A la part alta de la ciutat van construïr el temple, situat baix l'actual catedral gòtica.
Més a baix hi havia el fórum de la colònia o fòrum provincial; curiosament a la seua vora hi havia el circ -el que actualment seria un hipódrom -quan normalment aquest era construït a les afores i, extramurs trobàvem la zona d'habitages, de la qual pràcticament res queda conservat.
Fóra de la ciutat hi ha el Camp de Mart, on s'entrenaven els gladiadors per les seues lluites, l'amfiteatre i el Fòrum local a més d'importants centres com la necropoli o el Pont del diable.
El aqüeducte o Pont del diable rep aquest nom perquè conta la llegenda que -tenint en compte el seu difícil accés- només podia ser obra del mateix satanàs.



Llegendes a part, Tarragona conserva el millor circ romà del món, això sí, amb uns retocs a l'època medieval; un amfiteatre on es conserva gran part d'una basílica paleocristiana (s'observa la planta a la foto)i moltes restes romanes.
No obstant cal recordar que Tàrraco no només va ser la capital de la Hispania Citerior, sinò que des d'aquest punt els romans van dirigir tota la campanya per conquerir Hispania.

València gótica

València va ser conquerida als musulmans per Jaume I d'Aragó l'any 1238 i repoblada per catalans i aragonesos (per molt que a més d'un li pese).
Per la seua situació estratègica València, antiga Valentia romana, va passar a ser capital del Regne de València. Un regne independent que compartia monarca amb Aragó, qui a la vegada era compte de Barcelona i de diversos comptats catalans (Catalunya mai va ser un regne).
La nova capital necessitava de nous edificis civils i religiosos d'acord en l'època que acabava d'encetar la ciutat. Així doncs es van construïr importants edificis com la Llotja dels Mercaders (Actualment Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) o el Palau de Benicarló, es van crear així mateix edificis com la Catedral i altres capelles de caràcter religiós i es van reformar les muralles de la ciutat amb portes d'estil gòtic tardà (segles XV i XVI).



No obstant la majestuositat d'una catedral gòtica -amb retocs barrocs- i d'altres edificis religiosos singulars; el principal atractiu del cas antic de València és el seu gòtic civil, possiblement el més important de l'estat espanyol, i un dels de major rellevància a nivell europeu (i, per tant mundial) després del gótic civil d'algunes ciutats belgues.
València va passar a ser, durant els primers segles després de la seua conquesta per part de Jaume I el conqueridor un important mercat del Mediterrani.

Barcelona per a no turistes(1): Sant Andreu de Palomar

Com ja diu l'enunciat, aquest no és un barri massa freqüentat per turistes. Situat a la zona nord de la ciutat el barri de Sant Andreu de Palomar és un barri tradicionalment obrer que fins a finals del segle XIX era un municipi independent.Un municipi que l'any 1897 va ser incorporat a Barcvelona en contra de la seua voluntat però que avui està orgullós de ser una barri obrer de capital importància per a la ciutat.
El centre comercial La Maquinista i l'estació de trens Sant Andreu-Comptal són els dos espais que vertebren l'economia del barri. Allí trobem una esglèsia, la de Sant Andreu (detall a la foto) com a principal atractiu monumental i el modernista bar Versalles com a establiment típic per prendre un cafè.
Potser el major encant d'aquest barri que no té grans conjunts monumentals és la seua gent. El barri compta actualment amb aproximadament 50.000 habitants, aundreuencs, que tot i les reivindicacions històriques (alguns volen que Sant Andreu torne a ser municipi), fan d'aquest un dels barris més tranquils de la ciutat.
El mercat, petit, de barri, en una plaça petita que alberga poca cosa més que aquest edifici és freqüentat per la gent del barri que hi segueix fent les compres a les botiguetes locals més que a les grans superfícies.
En definitiva, ens trobem en un petit poble dins de la gran ciutat que és Barcelona; un lloc tranquil a prop del centre de Barcelona.

Belchite

Belchite seria un poble més de Zaragoza si no fos pel que va passar allí entre el 24 d'agost i el 6 de setembre de l'any 1937.

El poble, capital de la comarca anomenada Campo de Belchite, va ser un nucli especialment castigat per la Guerra i un bombardeig va arrasar el poble sense deixar una sola casa en peu.

Els seus habitants van decidir abandonar el que des d'aquell moment s'anomena el Pueblo Viejo i construir un nou Belchitea escasos metres de l'anterior nucli. El nucli poblacional vell o Pueblo Viejo es conserva tal i com va quedar després de la batalla amb les restauracions necessàries perque no hi hagi més enderrocs i es mantinga com va quedar després de la batalla. De gran interès són les restes de parets múdejars de l'esglèsia i altres edificis del Pueblo Viejo mig derruides pels bombardeigs.

El Pueblo Nuevo , on es concentra la població (aproximadament 1500 habitants) de Belchite, té òbviament poc interès patrimonial en tractar-se d'un poble de nova construcció.

De gran interès per als ecologistes i naturòlegs és la reserva ornitològica de El Planerón, situada a escasos metres del nucli poblacional.

Dins de la mateixa comarca i a escasos quilòmetres trobem el poble de Fuendetodos, on va nèixer Francisco de Goya y Lucientes i on es conserva com a principal espai d'interès turístic la seua casa natal.

La comarca està a uns 50 km al sud de Zaragoza, allunyant-se del Ebre i apropant-se a la Província de Teruel (Híjar està molt a prop), la qual cosa fa que el clima siga molt sec i claurós al estiu, i fred a l'hivern.

Lourdes

Situada al peu nord dels Pirineus, Lourdes era fins a mitjans del xegle XIX una petita aldea de pastors analfabets desconeguda per la majoria de francesos.

La llegenda conta que l'any 1858, quan Europa es barallava per si era catòlica o laica, es va apareixer la verge Maria a una noia del poble. L'església va acabar per confirmar l'aparició i va declarar aquestes terres com a sagrades, la qual cosa va propiciar peregrinacions de grups catòlics que encara persisteixen avui en dia.

El santuari de Lourdes, així com el poble són avui en dia un centre comercial on es poden comprar tot tipus de souvenirs amb la figura de la verge.

Pel que fa el patrimoni, el santuari és d'estil neogótic però construit al segle XIX. Destaca també el castell, situat a escasos metres del santuari i del poble; data del segle XIV amb una restauració del s.XVI i era la residència dels Comptes de Bigorre, senyors de aquestes terres.

Tradicionalment occitana la ciutat està situada al departament de Midi-pirenées prop de nuclis més importants com Pau, Tarbes o Bagnères de Bigorre i està banyada pel riu Gave.

Benicàssim

Conegut especialment per el FIB (Festival Internacional de Benicàssim) i per les seues platges, Benicàssim és unj dels nuclis pioners del tursime de sol i platja al País Valencià.

Situat a la proximitat de nuclis com Castelló, Vila-real dels Infants o l'Alcora, la importància de la ceràmica és menor en aquesta població dedicada quasi esclusivament als serveis.

Al seu terme trobem un monestir de monjos carmelites, a la zona del Dessert de les Palmes, que produeixen el famòs licor Carmelitano. El monestir és un dels millor conservats del País Valencià i de gran valor històrico-artístic.

També trobem a la mateixa zona del Dessert de Les Palmes les restes del castell de Montornés, un castell d'origen musulmà construït al segle X sobre restes romanes.

Al mateix centre de la ciutat, proper a la costa s'alça la Torre de Sant Vicent, una torre d'estil renaixentista elevada sobre un promontori de la costa per tal de vigilar i evitar atacs de pirateria, bastant freqüents en aquells temps.

Tot i això, i encara que el Dessert de les Palmes és a dia d'avui un lloc d'escapada per a molts castellonencs, el principal valor de Benicàssim segueixen sent les seues platges i , especialment el Festival Internacional de Rock de Benicàssim, conegut com el FIB. Encara que molts veïns han protestat els darrers anys per tal de desplaçar o, fins i tot anul·lar aquest festival per les nombroses molèsties ocasionades als veïns durant la setmana en què es realitza el mateix (sorolls, i brutícia) s'ha de reconèixer els beneficis a nivell econòmic i publicitari que aquest ha proporcionat a la ciutat .

Charleroi

Charleroi, situada uns 60 Quilòmetres al sud de Brussel·les i al cor de Valònia, és la capital d'aquesta regió francófona de Bélgica.

Tot i que a nivell patrimonial i econòmic la seua importància és menor que la d'altres ciutats belgues com Bruges o Antwerpen (Anvers), Charleroi és una ciutat de rellevant importància per al país.

El segon aeroport més important de Bèlgica està situat a aquesta ciutat, a més el transport fluvial és d'una gran importància aquí. Charleroi a més s'ha convertit en un nucli de contacte entre la zona neerlandesa (Flandes, Brussel·les i Holanda ) amb França . La qual cosa garanteix bones comunicacions amb París i Londres (TGV), Brusel·les i Amsterdam amb transport ferroviari i terrestre, excelents comunicacions aèries amb Europa i el Magrib i una important xarxa de transport fluvial.

Ciutat comercial, es tracta d'un lloc de pas. Valònia té menys història que Flandes i les vinculacions amb Espanya són menors, però l'amabilitat de la seua gent i la seua situació geogràfica en un lloc estratègic fa d'aquest un lloc especial.

Aquí també la cervesa i el xocolate conviuen amb els musclos i les patates fregides, però conserva totalment la seua identitat francofona i belga; pocs kebaps i restaurants asiàtics. L'Sporting Charleroi és un dels elements que genera turisme. No ens deu sorprendre que un equip de futbol que acostuma a jugar campionats europeus de primer nivell sigui un emblema de la ciutat, no és el primer cas, però l'spiro amb el museu del futbol i les seus botigues (a l'estil FCB) és un dels llocs més visitats de la ciutat.

Cases del s. XIX i primers anys del XX (com les de la foto) constitueixen l'urbanisme del centre de la ciutat .

Bruxelles, Brussel

Capital d'Europa i de Bélgica si és que alguna de les dos existeix, Brusel·les és una ciutat plural i cosmopolita per definició. Francès i flamand conviuen als carrers (amb majoria absoluta del francès) amb altres llengües vingudes de fora com l'epanyol, l'italià i l'àrab.

Pels carrers es barregen els aromes de la xocolata, les patates fregides i els gofres amb el dels kebaps, el curry i el menjar asiàtic- aquí sobretot el vietnamita.

El lloc més visitat pels turistes és òbviament la Grande Place o Grosse Markt on trobem dos dels edificis més característics de la ciutat: l'ajuntament o Hôtel de Ville (a la foto) i la Maison du Roi que actualment alberga el museu municipal (entrada 3€) on podem veure l'història de la ciutat a través d'escultures gótiques, imatges i els trages del Maneken pis.

Pel que fa el Maneken-Pis, la imatge del nen fent pipi és la més venuda de la ciutat. Diverses llegendes tracten sobre aquesta figura però realment no sabem qui era el xiquet. Tot i això el més versemblant és que el fill d'un burgmestre es va perdre i el seu pare va prometre a les autoritats religioses que oferiria a la ciutat una escultura tal i com trobés al nen. La resta la podeu imaginar.

El segon personatge més famós d'aquesta ciutat està a la foto inferior: Tintin i Milú són omnipresents a la ciutat.

L'atomium, l'estadi Roi Baudouine (ambdós al barri Heizel)el palau de justícia (un majestuós edifici barroc), el Parlament Europeu, la borsa de Brusel·les i les diverses esglésies gótiques contant la catedal, són altres edificis a visitar.

Val la pena probar alguna de les cerveses: Mort subite i Gueuze són de les més valorades i originals (amb sabor a cirera i frambuesa), però també hi ha grans cerveses d'abadia. Per menjar, els plats més típics són els musclos fregits, patates fregides (contra la creença britànica són originals de Bélgica i no de França), la xocolata i els gofres.

Girona

Abans dels posts dedicats a Bèlgica, vull parlar d'un dels meus llocs preferits a ca nostra, Girona.

Ciutat petita situada al nord de Catalunya la ciutat de Girona és una gran desconeguda.

Rodejada de rius, el Ter i l'Onyar, són els més importants la ciutat va ser un important nucli medieval.

La catedral presenta la nau més àmplia del gótic europeu, però també presenta restes romàniques com les de la fotografia al seu claustre.

Cal perdre's pel call jueu, creuar el Pont de les Peixateries Velles o el Pont d'Eiffel que rep el nom de l'arquitecte que el va dissenyar -el mateix de la famosa torre parisina-sobre l'Onyar i que uneix l'eixample de la ciutat amb les cases de l'onyar que fan d'entrada al barri vell. Podem visitar els banys àrabs i endinsar-nos en el museu del cinema.

Per anar fent boca us deixo una imatge clàssica de les cases de l'Onyar amb la catedral al fons.

La Pineda-Salou

Dir que Salou és un lloc bonic seria dir una mentida; l'interès patrimonial i històrico-artístic d'aquest lloc és escàs per no dir nul. Potser l'únic lloc que es pot salvar és la torre que ara alberga el Museu de l'esmalt contemporani.

És cert que Salou i La Pineda ténen un ampli Passeig Marítim i unes platges decents -n'hi ha de millors a poca distància segons el meu parer- però el que destaca a aquest lloc és la festa i l'oci nocturn.

Tot i l'esforç de les administracions turístiques i de l'Associació d'Hostaleria de Cambrils-Salou- La Pineda per fer d'aquest espai una destinació de turisme familiar, Aquest segueix sent un lloc per al Turisme de Sol i Platja i per al Turisme de Borratxera.

Amb la fortuna o la desgràcia d'un parc d'atraccions com Port-Aventura (entrada 42€), potser s'ha suavitzat aquesta situació una mica a costa de la insostenibilitat en l'àmbit urbanístic.

El fet és que a excepció de quatre cases d'estil colonial al Passeig Marítim no i de l'edifici que alberga el ja anomenat museu no queda cap resta d'interès patrimonial a Salou; i és que cal tenir en compte que , tot i que aquest va ser el punt de partida de les tropes de Jaume I per la conquesta de les Mallorques, l'actual municipi era un espai que fins fa 18 anys escasament pertanyia a Vila-seca de Solcina que és on s'acumula el patrimoni històrico-artístic.

Santiago de Compostel·la

La ciutat santa més important d'Europa després de Roma es troba a uns pocs quilòmetres de la frontera espanyola amb Portugal, i molt a prop de la ciutat de A Coruña.

En tractar-se d'una ciutat de clima atlàntic, situada a una vall l'humitat és una constant. Això fa que a més d'estar envoltada de boscos d'eucaliptus, pinars i altres paratges verds, la pedra utilitzada en les principals construccions hagi adquirit amb el temps un color verdós.

El centre neuràlgic de la ciutat és la Praza do Obradoiro -plaça dels picapedrers - que rep aquest nom en honor als treballadors que van copnstruïr la façana barroca a la catedral.

La catedral és d'estil romànic i data del segles IX i X, tot i que com ja hem dit la façana és posterior i d'estil barroc.

Segons la llegenda la catedral es va començar a construïr sobre la tomba del Apòstol Santiago, però el fet és que molt pobablement el cos que es va trobar era el de un bisbe anomenat Cugat (Cucufate en castellà)- hem de tenir en compte que el cos es va trobar al s.IX .

La necessitat de crear un mite religiós per combatir l'islam va potenciar el creixement de llegendes i mites catòlics a l'Europa catòlica. La situació de Santiago a una zona més o menys tranquila d'un àrea en litigi va facilitar l'aparició de llegendes i les peregrinacions van anar creixent amb elles.

Curiosament Santiago ha crescut poc urbanísticament i, tot i ser una ciutat amb un gran patrimoni històrico-artístic i religiós; la capital de Galícia té poc més de 40.000 habitants.

L'Universiat Compostelana, el Palacio de Rajoy -res a veure amb el polític-, el Hostal de los Reyes Católicos, la Rúa do vilar i el Pórtico das Platerias són altres llocs que el visitant no es pot perdre.

De la gastronomia destaquen plats potents com el caldo gallego, empanades de carn i peix, pebrots del Padron, vedella en multitut d'especialitats i regats amb vins de Ribeiro, Albariños i orujo banc.

Chester-Cheshire

Articulada pel riu Dee, Chester va ser possiblement la ciutat romana més nórdica que coneixem, situada al nord-oest d'Anglaterra aquesta ciutat destaca per les seues cases blanques forrades amb vigues fosques.
Es tracta d'una ciutat mitjana amb interessants recursos i digna de ser visitada si un es troba a les ciutats més importants que l'envolten -entenga's Liverpool o Manchester-. La ciutat té els que són probablement les restes romanes més importants de Gran Bretanya, però és coneguda com a bastió de defensa de Gran Bretanya en diferents guerres.
La ciutat és un important nucli turístic -per al turisme intern del Regne Unit- i comercial. Destaquen les cases típiques del centre històric, el pont romà sobre el riu Dee i "the eastgate clock" el que és el segon rellotge més gran del món després del Big Ben de Londres.
El comptat va ser un important nucli de la mineria i la indústria pesada britànica. Cal recordar que estem sobre els Cambrians, a escasos kilòmetres de la frontera amb el País de Gales, del qual en parlaré més endavant.

La Costa Vermella

A escasos quilòmetres de la frontera amb Catalunya, a la banda francesa dels Pirineus trobem la Cote Vermeille, amb la ciutat de Colliure com uns dels seus emblemes.

Un 3% de la població encara parla català; la qual cosa vol dir que la llengua s'ha perdut. No així l'identitat ja que és bastant habitual veure senyeres i altres símbols catalans a la zona.

Aquestes terres van ser catalano-aragoneses fins que es van perdre amb la batalla de Muret, però han mantingut per proximitat un contacte cultural amb Catalunya i Espanya. Cal dir que el lloc més visitat de Colliure després del seu far és la tomba d'Antonio Machado.

La localitat d'Argelers de la Marenda -Argelès sur Mer en francès- és un altre dels nuclis més interessants i freqüentats pels tursites; vil·la tradicionalment marinera, el seu port s'ha anat convertint en un port esportiu on podem trobar iots petits. Les platges que una vegada van servir de camp de refugiats espanyols són ara freqüentades per visitants de l'interior francès i els carrers medievals s'han convertit en un mercat obert.

A pocs quilòmetres d'allà està la Maternitat Suïssa d'Elna; un lloc on una jove adinerada de procedència suïssa , Elisabet Eidenbenz, va ajudar a nàixer als fills de les refugiades espanyoles al Roselló durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial.

L'edifici no és de gran interès arquitectònic però s'ha convertit en un lloc de memòria històrica gràcies a algunes de les persones allí nascudes amb la col·laboració dels governs francès i espanyol amb la polèmica "Llei de memòria històrica".

Reus, capital del modernisme

Els de Reus diuen que Antoni Gaudí era reusenc. El fet és que no hi ha dades que ho confirmen; el que sí és cert és que la seua familia provenia de Riudoms. Tot i així Antoni Gaudí va passar la seua infantessa entre Reus i Riudoms.
Un altre dels personatges més importants de la capital del Baix Camp va ser el defensor de la monarquia més important de la nostra història, el general Prim.
Durant el segle XIX la indústria tenia el nucli més important de la província a Reus.
Això implicava que els reusencs eren els més rics de la província i això es va notar en les construccions.
Doménech i Muntaner va ser un dels arquitectes més importants que va treballar a Reus i va dissenyar l'institut psiquiàtric Pere Mata, però hi ha una gran quantitat d'arquitectes modernistes que hi van treballar a la ciutat.
Ara per ara, el comerç i els serveis centren l'economia local després d'una crisi que va deixar malmés el sector de l'agricultura. Especialment important va ser en el seu moment l'avellana de Reus que encara ara gaudeix de la D.O.
Queden indústries importants com Borges, Virginias o Cafés Brasilia que activen l'indústria local.
El Reus deportiu d'hoquei dóna les alegries més importants als veïns de la ciutat; una ciutat enfrentada a la capital Tarragona però que gaudeix alhora de bones rel·lacions amb la ciutat veïna.
Diuen que els reusencs van a la platja de Tarragona i els tarragonins van a comprar a Reus.

Burgos

A mig camí entre Madrid i el País Basc trobem la "españolísima" ciutat de Burgos.
La ciutat està plena de m0numents religiosos i patriòtics que recorden l'origen cristià de Castilla, sempre vinculant-lo amb llegendes històriques com la del Cid. No cal recordar que Rodrigo Díaz de Vivar va sortir de Burgos en direcció València per a "reconquerir" les terres per als reis de Castella.
Així a més de la magnífica catedral gótica, orgull de tots els burgalesos, un dels monuments més emblemàtics de la ciutat és una figura eqüestre de El Cid que data d'època franquista.
Nombrosos edificis religiosos d'època medieval com el Monasterio de las Huelgas poblen la ciutat donant-li un aspecte interessant per al visitant.
No obstant ser atravessada per el Camino de Santiago, la gent de Burgos és molt freda i tancada. La seua espanyolitat fa que tinguen fòbia a aquells que parlen altres llengües (és una impressió personal compartida amb altres visitants).
La gastronomia burgalesa és potent degut especialment al seu clima: morcilla, formatge de burgos, olla podrida o sopa castellana fan les delícies dels bons menjadors.
A escasos quilòmetres trobem el paratge d'Atapuerca on es va trobar les resten humanes més antigues d'Europa. Són visitables amb cita prèvia.

Banyoles

De Girona cap a l'interior a prop dels nuclis de Besalú (en parlaré més tard) i d'Olot trobem un gran llac, el més gran de Catalunya. Es tracta de l'estany de Banyoles, que dona nom a la comarca.

L'estany està situat entre els nuclis de Banyoles i la zona de Porqueres que pertany al municipi de Mata.

Hi trobem esglèsies romàniques i medievals, però el que realment vertebra el municipi i la comarca és l'estany.

Els llocs més interessants per visitar a més del llac pròpiament dit, on es practiquen esports com el rem i la natació, i els paratges naturals que l'envolten, d'una gran bellesa paisagística es troben però al nucli de Banyoles.

Allí trobem el Museu Darder, actualment Centre d'interpretació de l'estany. El museu és una donació d'un taxidermista i naturalista del segle XIX i es va fer famós per que fins a fa pochi havia un home de raça negra dissecat, el famós Negre de Banyoles. Actualment se'n fa una breu referència, però el museu és un clàssic museu de ciències naturals amb interessants elements i molt modernitzat amb métodes audivisuals .

4€ costa l'entrada i és molt apte per a tota la familia.

El museu etnogràfic, situat al centre històric ens mostra la vida dels pagesos de la comarca.L'entrada va inclosa en la que permet l'entrada al Museu Darder.

El casc urbà és d'origen medieval i el centre històric està vertebrat pels "recs" o canals d'aigua que recorren l'entramat urbà.

Cal visitar també l'esglèsia de Santa Maria dels Turers, el monestir de Sant Esteve i la Pia Almoina o la llotja del Tint.

Al paratge de La Puda, prop del terme de Porqueres-Mata, hi va haver un balneari conegut per les seues aigües sulfuroses provinents de les plutges de l'Alta Garrotxa. Per als curiosos, encara queden algunes restes que ho recorden.

Banyoles és doncs un lloc tranquil apte per a tota la familia i per al turisme cultural i l'esportiu.

Menorca

Menorca representa el punt més oriental de l'estat espanyol. Es tracta d'una illa d'uns 700km2 que geogràficament és una prolongació de les muntanyes Bétiques.

L'illa va ser declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO, la qual cosa ha fet que les administracions prenguen mesures de conservació. Un dels factors de la seua bona conservació també va ser l'arribada tardana del turisme.

L'illa va ser colònia francesa i britànica. D'aquests països ha adoptat part de la cultura, especialment de la britànica. Cavalls i gin són alguns dels emblemes de l'illa com ho són també el formatge de Maó i la sobrassada.

A més de les seues platges i cales cal visitar les restes d'una misteriosa cultura protohistòrica originària de l'illa. Ens referim a la cultura talaiòtica: grans construccions megalítiques de les quals es desconeix l'origen: taules i talaiots recorren l'illa.

Els nuclis més importants són Maó, on es troba el principal port de l'illa i l'aeroport, Ciutadella (a l'altra punta) i Alaior justament al centre de l'illa. La gent és molt oberta al visitant però manté les seues tradicions i una manera de vida tradicional com en pocs llocs.

L'Alt Empordà

Començo parlant de l'Empordà no per casualitat.

Allí es van donar els primers assentaments grecs de la Península Ibèrica amb nuclis com el de Roses i Empúries.

Avui en dia an nuclis com Empúriabrava (que pertany a Castelló d'Empúries) i Roses gran part de la població és francesa i alemanya; però tot i això la comarca no ha perdut la seua identitat.

Però l'Empordà és conegut més que per les seues meravellloses platges (Roses a la foto) i cales, o pel seu patrimoni grec per un personatge contemporani tan important per a l'història de l'art com ha sigut Salvador Dalí.

Són molt recomanables tres visites a la comarca de la qual tractem:

1)Teatre-Museu Gala Salvador Dalí

Situat a Figueres a escasos metres de l'esglèsia gòtica de Sant Pere, és un lloc de visita obligada per a tots els visitants de la comarca. Allí hi ha pintures i performances de l'artista i a més es pot veure la seua col·lecció privada amb pintures del seu mestre Pitxot, entre d'altres artistes.

Entrada: 10 €, 8 € amb carnet d'estudiant.

2)Ciutadella de Roses

No està tan ben conservada com les restes d'Empùries, però manté restes d'època renaixentista i medieval record dels Ausburg. és un dels nuclis més importants del patrimoni grec de la península i menys conegut que el d'Empùries a la mateixa comarca.

3)Cadaqués i Portlligat

Cadaqués és un dels pocs pobles mariners que ha conservat al 100% la seua identitat. Les cases blanques i d'una sola planta recorren tot el cas urbà recordant una estampa plenament mediterrània. Aquesta conservació ha sigut donada-al meu entendre- per dos factors igualment importants: la bona voluntat de les administracions i, sobretot, la figura de Salvador Dalí que ha fet innecesària la creació d'una gran infrastructura turística per a la supervivència del poble.

Imprescindible la visita a la casa de Salvador Dalí a la cala de Portlligat.

Accès mitjanament complicat en cotxe. Es pot fer una excursió en vaixell des de Roses.

Cal recordar que la costa empordanesa es freqüentada pel vent (especialment la tramontana o vent del nord) a causa de la seua situació entre els Pirineus i la mar Mediterrània. Aquest fet és aprofitat per els esportistes per a practicar esports com el windsurf o el kitesurf.

Una oferta lúdico-esportiva que complementa el turisme cultural i de sol i platja .

Perquè aquest blog

Marc Forner porta anys treballant per diversos llocs i fent viatges en els seu temps lliure.
Com a Dilpomat en Tursime que sóc m'he dedicat a treballar a diversos llocs de Catalunya, he viatjat per Castella i el nord de la Península, he fet alguna escapada pel sud de França i Andorra i he viatjat a Anglaterra i Gales.
A més coneixo l'Aragó, Ses Illes i el País Valencià. I cada vegada hi ha més oportunitats de viatjar. Així que aniré explicant les meues experiències.